Acudits Eròtics, Air Guitars,

Premsa Local Infumable...

- Cambreeer! Que tinc un pèl a la sopa!
- Tranquil home, que és púbic.
- .
L’altre dia em va donar per inventar aquest acudit eròtic i sensual. No sé per què. Com ahir a la tarda, que vaig practicar air guitar. Tan emocionat estava que se me'n va anar del tarro la noció del temps i de l'espai. Quasi me'n oblido que havia quedat amb la Red Gem i Antiflour Girl per a fer unes birres. Em van animar força a presentar-me a un concurs d'aquests de guitarres invisibles.
-
I demà no sé per on tiraré. La qüestió és anar alternant les coses. No com els diaris locals de la meva Gran Metròpoli que van a pinyo fix. Omplen planes i planes amb fotos de cabessudos i ja està enllestit el diari. Efectivament, els periòdics ponentins estan especialitzats en parlar de cabessudos. I no ho critico. Ans al contrari: publicar cada any 365 edicions d’un periòdic íntegrament amb fotografies i notícies de cabessudos té el seu mèrit. La Mañana i el Segre són un cas únic dintre de la premsa escrita del planeta. És més, són un bé per a la societat. Sí perquè fan feliços a la quitxalla. Als infants els hi encanta veure borinots i cabessudos. De fet molts pares compren La Mañana i/o Segre només per a fer feliç a la criatura.
-
Fins i tot hi va haver una època en que en algunes llars d’infants lleidatanes deixaven als vailets els diaris per a que s’entretinguessin guaitant cabessudos. Així s’estalviaven de fer-los-hi putxinel·lis que sempre acaba sent una mica cansat. Però la cosa va durar poc perquè com a idea era un sapastre. Els infants es destornillaven de riure i literalment es pixaven al damunt. La dedicació estalviada en fer putxinel·lis venia després corregida i augmentada en netejar-los i canviar-los.
-
En definitiva, publicacions diàries i singulars que no es troben enlloc més. Això sí, com a valor periodístic el que es diu valor periodístic, no en tenen gaire. L’inigualable Lou Grant es llençaria pel balcó abans que llegir el Segre o La Mañana. Ai el Lou Grant, sens dubte el millor periodista del món mundial. Allò sí que era un diari: el Los Angeles Tribune. M'hi vaig subscriure una temporada. Em costava una pasta perquè me'l feien arribar directament des de Califòrnia. Però s'ho mereixia: L'Ou Gran n'era el cap de redacció de notícies locals. Honestedat, compromís, savuair fair que diuen els francessos...

Can’t Help Falling In Love
-
Nou èxit dels Franki Goes To Durro. Una balada que la gent balla en parelleta mentre es fot mà. Dedicat a webs entranyables. Bé, segur que ens en deixem alguna o moltes perquè n'hi ha tres mil per descobrir.

Algun dia sortirà aquest video a la MTV i us hi veureu, bandidos!

Els Franki Goes
Waiting For The Man

Estava a la tasca (què estrany) Os Collons Do Pepiño pensant en el darrer videoclip de Franki Goes To Durro. Em preocupava la tendència a ficar més del mateix: aquesta vegada xirlíders. Suposo que són un invent yanki per als partits de beisbol. Són llargs com un dia sense pa i devien dir de ficar xirlíders per entretenir al personal. Si el beisbol es seguís aquí ficarien gegants i cabessudos.
-
Les fotos que trio fan que els nostres videoclips siguin abismalment previsibles. Això pensava. I tant em preocupava l’assumpte que em feia pena, angúnia i cosa a mi mateix. I tant malament m’estava començant a caure jo a mi com malament sempre m’ha caigut el Fabien Barthez. Es veu que també és col·legueta de l’Estefania de Mónaco. Les seves converses no deuen ser elevades precisament. Direu que no conec al Fabien com per a prejutjar-lo d'aquesta mala manera. Jo us diré que afortunadament no he parlat mai amb ell ni ganes. És més, em cau molt bé el Cinexin Zidane pel simple fet que devia patir molt aguantant al Fabien a la selecció francesa tants anys.
-
Total, que li donava tombs al tema dels clips sense adonar-me que m’havia xupat tres cerveses en un temps record. Tenia set. Havia dinat bacallà.
-
Va arribar Thentic i em va tranquil·litzar.
-
- Sí que les fotos que tries per als videos solen ser monotemàtiques, però bé, Velázquez no pintava sempre menines? Picasso no pintava gent deformada? Spielberg no fa sempre pelis cursis? Nacho Vidal no fa sempre pelis porno?... Trobaríem mil exemples d'artistes que repeteixen temàtica en la seva obra.que repeteixen temàtica en la seva obra.
-
Bé bandidos, aquí va un nou superhit dels Franki Goes To Durro. Si voleu us podeu fer com jo i aixecar-vos i posar-vos a ballar davant l’ordinador.

Ah! I no és el darrer superhit ni de conya. Als Franki Goes To el populatxo ens demana que fem més cançons i en farem perquè nosaltres també som populatxo i els desitjos del populatxo són ordres per a nosaltres.

-

Waiting For The Man de la Velvet Underground
Jo espero al meu camell
Amb vint-i-sis dòlars a la mà
Pujant Lexington, 125
Em sento malalt i brut
Més mort que viu
Espero al meu camell
-
Ei, noi blanc, que fas per aquest barri?
Ei, noi blanc, que ens rondes les dones?
Oh, perdoni senyor, no és la meva intenció
Només busco un bon, bon amic meu
Espero al meu camell.
-
Ja arriba, vestit tot de negre va
Sabates de Puerto Rico i un gran barret de palla
No és mai puntual, sempre fa tard
El primer que aprens és que sempre has d’esperar
Espero al meu camell.
-
Vas a dalt d’un edifici de pedra marró
Tres pisos per les escales puges
Tothom et veu, però tant els hi fa
Ell té el que busques, t’ho fa provar
Després marxes perquè no tens temps per a perdre
Espero al meu camell.
-
Prou baby, no xisclis ni cridis
Em sento bé, m’ho estic ficant
Em sento bé, em sento de conya
Fins demà, però aquesta ja és una altra història
-
Espero

Espero
Espero al camell

Malson Apocalíptic I Inhumà

Madison Square Garden de Nova York ple com un ou. Antonio María Rouco Varela i jo havíem decidit enllestir la mútua animadversió en una lluita a mort en el fang. I així en un ring fangós en un ambient alhora tens i festiu amb tot quisqui cridant a favor del Rouco. Ell vestit de cardenal i jo que amb els nervis m’havia ficat els texans amb la part de dins per fora i lluint una samarreta amb publicitat d’AFINSA pel davant i de Forum Filatélico pel darrera.
-
El Varela, àgil i fort, m’estava estomacant de mala manera mentre els meus cops no li feien ni pessigolletes. Mig grogui veia tios i ties xungues que m’insultaven i lluïen pancartes ofensives: Família i Lllibertat, La Vida No És Cap Telefilm, Henry The Shit, No a la Líbido...
-
Era com la lluita lliure de TeleFive però real. Allò era un mondongo i el porc era jo. El cardenal m’estava destrossant físicament. Moralment no feia falta perquè ja m’havia fet pols una horrible visió: la meva colla brugalista a primera fila animant al meu rival i tot perquè havia dut cheerleaders. Val que estaven tremendes però d’aquí a trair un amic...

En el descans abans del darrer i definitiu assalt Thentic, que em feia d’entrenador, em va lliurar la seva guitarra elèctrica.
-
- Ep, ho estàs fent de conya. Molt bo això de donar-li peixet. Ara li fots amb la guitarra i l’envies a Campistraus.
- Tista… Nas ras gaserdes! – vaig remugar intentant dir-li Artista! A buenas horas mangas verdes!
-
I com una bala vaig anar contra el Antonio María que gràcil i veloç em va prendre l’arma i la va trencar contra el terra. No sabia si estava veient el cardenal o la portada del London Calling.
-
I després va continuar estovant-me. I tot el públic gaudia. Tothom menys un que feia estona que havia deixat d’aclamar al meu enemic i que es mirava amb impaciència el rellotge. Era el president de L’Agrupació Retrògrada per a la Defensa de la Família. Fins que aquest il·lustre paterfamilias va fer un crit que va ressonar per tot el col·liseu:
-
- Però voleu acabar ja???!!! Joder!!! Que em tancaran el puti!!!
-
I em vaig despertar atabalat i amb el cor a mil per hora. Bufa! Havia estat el pitjor malson de la meva life i amb diferència.
-
Després del primer pixum del dia em vaig dutxar. Observava com l’aigua que se n’anava pel forat de la banyera estava absolutament marró.

Next one:
Superhit dels Franki Goes To Durro interpretant una de la Velvet. Per a que el balleu, granujes!!!!

Preludi Feliç -

Era de nit. Plovia.
-
Ja fa anys una noia em va dir que en unes votacions a pitjors començaments de novel·les Era de nit. Plovia va quedar de les primeres. Però què he de dir si l’altra nit era de nit i plovia? I jo era al llit sense poder dormir. Problemes de consciència? Insomni? Gens, simplement m’havia passat la tarda clapant.
-
Em venien mil coses al tarro. Aquell impuls del matí a l’estanc… Un atac d’egolatria total. M’havia quedat a no res de demanar-me trenta mil pedres de zippo per a fer-me un monument a mi mateix i plantar-lo enmig de la Plaça Sant Joan Laporta. Perquè sí. Per megalomania pura i dura. La gent que va i ve de compres pel Carrer Major observaria la meva estàtua mentre sostenen les bosses del Mango, del Cortefiel, del Zara o de la Cuchillería Fermiñán. I allí jo immortalitzat amb una gran placa: Al Gran I Il·lustre.
-
- Morning! Un Marlboro, please.
- Té. Són tres ebrios.
- I també vull… Vull…
- Què, Henry?
- … Una capsa de mistos. Vull una capsa de mistos.
-
M’havia reprimit. Però no descarto en una altra ocasió comprar-me la gran bacanal de pedres de zippo ni que sigui només per a veure la cara que faria l’estanquera. -

També em voltava pel cap la pintada que havia vist a favor del Franki. Si s’hagués dedicat a la violència urbanística (mangonejar, trincar per aquí, sucar polítics locals per allà, que si ara et requalifico això i allò altre, etc. etc.) el tio ara aniria pel carrer amb un Porsche que te cagues. Però es va encebar en cometre l’abominable i terrible crim de despenjar banderes espanyoles i això li ha costat la puta presó.
-
I em rondava per la psique l’Eurocopa. I cotitzacions borsàries. I literatura. I les maduixes i el llom amb pebrots a les festes de Sant Bernabé de Logroño. I què passaria si un dia amb la colla brugalista quedem en un pub de la Lluna. Com s’ho faria Juerguinho amb el numeret de sostenir el cubata amb el front sense la gravetat?
-
I quan ja m’estava començant a obsessionar amb l’arrel cúbica de 192.448,3462 vaig decidir que era una gilipollada meditar tant i em vaig llevar per a connectar-me a Internet.
-
Navegant navegant, encara no sé com, vaig anar a petar als Black 47. Quin gran descobriment. Es veu que són uns irlandesos que fa molt de temps és van expatriar (o una cosa així) i es van establir al Bronx.

Em vaig xupar els seus clips penjats al youtube. Quina banda més collonuda. Com no en sabia res d’ells abans?

And give the baby a great big kiss....
From his Daddy in the Bronx
Oh Bridie, I'm still crazy about you, girl
Does the baby look like me, Bridie?
Has he got red hair and glasses?

Després d’unes hores, envoltat per les bones vibracions provocades per la troballa, em vaig ficar al sobre. Continuava plovent. Em vaig dormir plàcidament.

Poc pensava que m’esperava un somni atroç. Sens dubte el pitjor de la meva vida. I és que va ser brutal...

El proper:
Malson Apocalíptic I Inhumà

Poesia PatriòtiKa RadiKal
2a part de 2

Passejant per una zona boscosa propera a Montserrat vaig veure una estelada espectacular. Em vaig atansar al parell que la duien i vam agafar conversa. Una s’anomenava Núria Montserrat i era maca i pulcra. I aparentment bondadosa però no sé, em feia més por que una pedregada. L’altre es feia dir Plutó i era un hippie amb més perill que l’Espinete en una fàbrica de condons. Un beatnik com els de “Els Assassins”, la supernovel·la d’Elia Kazan, gran cineasta i alhora ignominiós xivato. En el seu segon testimoni al Comité d’Activitats Antinordamericanes durant la Caça de Bruixes dels anys cinquanta va delatar un munt de companys. Va anar d’un pèl de que traís també a la seva iaia. Al Hollywood de l'època no va caure bé i amb raó... “El Kazan calladet està més guapo”, “I no es podia haver ficat la llengua al cul el molt bandido?”, “Tant de bo s'escanyi el dia de Nadal amb els polvorons. Per xungo!”, “Estem en la merda i tot per culpa del tio boques. Quina manera de tocar la pera!”.
-
Em vaig quedar observant l’enorme bandera de prop. No hi havia cap cotxe oficial per allí a la vora ergo aquells dos no eren d’Esquerra Republicana. Impossible. Em picava la curiositat, així que els hi vaig preguntar:
-
- Sou de les C.U.P.?
-
Me’n vaig adonar que havia fotut la gamba totalment. El beatnik ni va respondre. Va ficar els ulls en blanc visiblement molest. Núria Montserrat només va contestar:
-
- Si us plau...
-
Aquells ulls en blanc, aquell si us plau...Vaig captar el que pensaven. “Nosaltres no som de les C.U.P. Nosaltres som una cosa molt més gran. No ens confonguis amb aquells aficionats”. I després d’uns segons d’incòmode silenci em van comentar que ells no eren uns indepes d’estar per casa. Què ells tenien Un Pla Fenomenal.
-
Em van explicar que a l’igual que el Marroc va fer la Marxa Verda en direcció al Sahara Occidental ells pretenien fer una Marxa Xunga cap a Montserrat a la qual s’hi anirien afegint tots els catalans. Un cop allí proclamaríem la més que merescuda independència. El Peta Zeta fliparia mandonguilles i s’hauria de menjar la secessió amb patates perquè la infernal maquinària de l’Estat no tindria res a fer.

M’ho contaven entusiasmats, parlant tots dos alhora i gesticulant força. M’encanta la gent que li fica èmfasi a les coses. El pla em va fascinar tant que ni sentia els tocs de timbal que sonaven per allí a la vora. Vaig dir que em semblava una estratègia collonuda i que volia afegir-me a la Marxa Xunga.
-
- Perfecte! Ja som quatre. Fa una estona s’ha apuntat aquella del timbal – digué Núria Montserrat mirant a la punkarra que amb sanya li anava fotent sambollades a un timbal. Plutó va afegir-hi la seva:
-
- Hem doblat les forces. Si seguim amb aquesta progressió, geomètrica o aritmètica o com polles es digui, aviat triomfem.
-
I vam anar fent via. Amb més il·lusió que encert. Ara avançàvem mig quilòmetre, ara tornàvem a recular, que si és per aquí, que no que és per allà... No ens sabíem el camí. Anàvem una mica perduts. Tampoc no hi ajudava gaire el fet que anéssim fumant cosetes i xumant del que portàvem a les motxilles. Qualsevol que ens hagués vist pensaria que érem una xaranga deplorable de quatre matats. Bon senyal, l’embrió de tots els grans moviments socials sempre ha estat el més similar a una xaranga lamentable.
-
Però ens va atrapar la nit perduts com estàvem enmig de la natura. I passaven les hores sense llum i ens estàvem començant a avorrir. Mig tocats, sense tele, penjats com a xoriços... I doncs? Què havíem de fer? Vam decidir fer una puta orgia.
-
Durant hores ens vam sumir en una concupiscència desmesurada. Les nostres ànimes eren luxúria desenfrenada. Sobre aquella nit no m’estendré gaire perquè m’està quedant el post massa extens i a mi no m’agrada fer posts llargs. Només diré que va ser una cosa bastant llorda.
-
L’endemà el sol del migdia ens va despertar. No ens sentíem culpables perquè no tenim ni vergonya ni educació. Tot i això ens costava una mica de mirar-nos als ulls. Vam veure el timbal per allí trencat i l'estelada a tres quarts de quinze penjada en un arbre. Ai, les nits boges... Vam dispersar-nos cadascú cap a la seva house no sense abans donar-nos el número de mòbil per a tornar a intentar la Marxa Xunga al cap de setmana següent. Ens va molt la marxa...
-

La Marxa Xunga ha començat
Avancem cap a Montserrat
La Marxa Verda del Sahara
Semblarà una xorrada.
-
Porrom porrom pompom
Avui som quatre i un tambor
Porrom porrom pompom
Demà serem set milions.
-
Catalans, catalanes,
Que ja sonen les sardanes
I avancem amb determinació
Cap a l’Autodeterminació.
-
Enmig de la fosca nit
No eren ni les cinc
De Barcelona han fugit
La Cristina i l’Urdangarín.